Passem a analitzar el que estableix la Sentència del Tribunal Suprem de 21 de juny de 2016 sobre aquest tema en un sòrdid cas on un exmarit és condemnat per diversos delictes, entre ells el detenció il·legal i el de descobriment i revelació de secrets que és sobre el qual centrarem aquesta anàlisi. L’article 197 del Codi Penal és un precepte conté diverses conductes en una complexa redacció i sanciona en primer lloc “ el que s’apoderi dels papers, cartes, missatges de correu electrònic o qualssevol altres documents o efectes personals d’una altra persona, a qui interceptés les comunicacions d’un altre i a qui utilitzés artificis tècnics d’escolta, transmissió, enregistrament o reproducció del so o la imatge o de qualsevol altre senyal de comunicació, en tots els casos sense el seu consentiment i amb la finalitat de descobrir els seus secrets o vulnerar la seva intimitat. Es tracta de conductes diferents que no precisen que l’autor arribi a aconseguir la finalitat perseguida. En els dos primers casos requereix no obstant això un acte d’apoderament o d’intercepció efectius, mentre que en el supòsit d’utilització d’artificis n’hi ha prou amb la creació del perill que suposa el seu ús amb les finalitats expressades per a la consumació de la infracció penal. També sanciona “a qui, sense estar autoritzat, s’apoderi, en perjudici de tercer, de dades reservades de caràcter personal o familiar d’un altre, que es trobin registrats en fitxers o suports informàtics, electrònics o telemàtics, o en qualsevol altre tipus d’arxiu o registre públic o privat, així com a qui simplement accedeixi a ells per qualsevol mitjà sense estar autoritzat i a qui els alteri o utilitzi en perjudici del titular de les dades o d’un tercer”. En el cas sentenciat pel Tribunal, es considera provat que “l’acusat va agafar el mòbil de la seva ex emmanillada per a aconseguir més informació i coneixement de la relació íntima que aquesta havia començat amb un tercer i després d’accionar-lo, al no tenir activada cap contrasenya o número PIN, va començar a llegir en veu alta els missatges conservats en dit terminal”. Estableix la STS de la Sala Segona de 21 de juny de 2016 que tal conducta integra el tipus de l’ article 197.1 CP argumentant que “la versatilitat tecnològica que han aconseguit els telèfons mòbils els converteix en eines indispensables en la vida quotidiana amb funcions múltiples, tant d’emmagatzematge de dades com de comunicació amb tercers, susceptibles d’afectar no només el secret a les comunicacions sinó també als drets a l’honor, a la intimitat personal i a la pròpia imatge, i fins i tot a la protecció de dades personals, la qual cosa implica que el paràmetre de control a projectar sobre la conducta d’accés a aquest instrument hagi de ser especialment rigorós”. Per tant, queda patent llavors que les converses mantingudes amb el nostre terminal telefònic en l’àmbit de la privacitat personal i que la seva vulneració constitueix un delicte penat pel Codi Penal. Contacteu-nos en cas d’haver patit una violació d’intimitat.
Novetats en les reclamacions per despeses hipotecàries
Avui 28/02/2018 heu sentit a parlar del conflicte entre entitats bancàries i consumidors que torna a omplir les pàgines dels diaris i telenotícies i que fa temps que porta cua, que no es altre que les despeses de formalització dels préstecs hipotecaris. Els bancs en el seu moment van obligar els consumidors a assumir les despeses de constitució de les hipoteques quan era el banc és el que els havia de pagar en la seva majoria. De quines despeses hipotecàries estem parlant? Factura del Registre de Propietat per a la inscripció de la hipoteca. Factura de la notaria corresponent a l’escriptura del préstec hipotecari. Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats al que es trobi subjecte l’escriptura hipotecària. Factura de la gestoria si la seva gestió era a petició del banc. Factura de taxació de l’immoble. Hem de tenir en compte que no és rellevant que el préstec hipotecari estigui pagat o no, es pot reclamar qualsevol tipus d’hipoteca. Les úniques condicions que influiran en la quantitat a rebre són l’any de constitució de la hipoteca i la ubicació de l’immoble ja que l’Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats varia segons la Comunitat Autònoma. La Sentència del 23 de desembre del 2015 del Tribunal Suprem va considerar nul·les les clàusules relatives a les despeses d’obertura de les hipoteques per considerar-les abusives, obligant al banc a restituir les quantitats doncs solament li beneficien a ell. Si bé la sentència fa referència específica a les hipoteques de l’entitat BBVA, la veritat és que en la pràctica totes les entitats bancàries compten amb clàusules molt similars i en totes es pot sol·licitar la nul·litat. Fruït d’aquest sentència, i amb l’aplicació posterior de la mateixa pels tribunals, va sorgir una disparitat de criteris molt gran en funció del territori. Aquest fet va portar a que es formulessin recursos de cassació al Tribunal Suprem dels quals, avui 28 de febrer de 2018, hem tingut notícies no del tot positives ja que el que hi havia en disputa per clarificar el criteri era Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats al que es trobi subjecte l’escriptura hipotecària, que suposa un gruix molt important del total de la transacció (actualment l’ITPAJD suposa el 10% del valor de compravenda de l’immoble i en termes globals de les despeses hipotecàries suposa un 75% del total a poder recuperar). La nota de la Sala Primera del Tribunal Suprem anunciant la sentència es prou clarificadora de quines son les intencions de l’alt Tribunal. Amb la finalitat de recuperar els diners, la principal acció a exercitar als tribunals és la nul·litat de les clàusules abusives. Les accions de nul·litat exercitades són imprescriptibles, és a dir, no caduquen; per això no és rellevant que el contracte de préstec segueixi vigent o estigui ja amortitzat. Així, la situació actual que tenim es que davant d’una demanda per despeses hipotecàries, a Girona, el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Girona, que es el jutjat únic especialitzat per entendre d’aquests assumptes a la provincia de Girona, està considerant el següent: Impost d’Actes Jurídics Documentats. La nota de la Sala Civil d’avui 28/02/2018 i la posterior sentència creiem que no suposarà cap canvi en el criteri del jutjat, ja que aquest estava resolent que els obligats a pagar aquests impostos son els consumidors, en base a l’article 68 del Reial Decret que regula el Reglament de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, i per tant, aquests impostos seran a càrrec del consumidor. Despeses del registre de propietat. El Jutjat considera que en base al Reial Decret 1427/1989, els drets del Registrador es pagaran per aquell a favor dels quals s’inscriguin els drets, i per tant són les entitats bancàries les que han de fer-se càrrec d’aquestes despeses. Despeses del notari. El Jutge considera que el pagament dels aranzels del Notari regulats al Reial Decret 1426/1989 han de ser abonats a parts iguals. La base es la consideració que son ambdues les parts interessades en l’elevació a públic de l’escriptura. Despeses de gestoria. El Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Girona considera en tots els casos que les entitats bancàries son qui han de provar que han donat la informació deguda als consumidors per la seva condició, tal i com diu l’article 85 de la Llei General de Defensa dels Consumidors i Usuaris. El consumidor tenia dret a triar junt amb el banc la gestoria a qui encomanar l’encàrrec, o també podia refusar fer-ho a la que designés l’entitat bancària. Així, el jutge sentencia que aquestes despeses han de ser abonades pels bancs ja que van imposar al consumidor la seva gestió. Despeses de taxació. El jutjat està considerant que qui té interès en saber el valor de la finca es el banc, per constituir el dret d’hipoteca. A semblança amb les despeses de gestoria, el jutge considera que les entitats bancàries decidien sense permetre al client participar de l’elecció l’empresa taxadora. En definitiva, i a l’espera de tenir el text de la sentència a les nostres mans, aquesta no suposa en cap cas que no tinguem dret a recuperar uns diners que son nostres i que val la pena recuperar per ser una quantitat prou important. Consulteu-nos sense cap mena de compromís per recuperar allò pagat de més. La visita es gratuïta i us explicarem la nostra formula de pagament que en la majoria de casos us suposarà no haver de pagar res pels nostres serveis. Podeu contactar amb nosaltres aquí, al telèfon 644726282 o bé al correu electrònic info@mfadvocats
El Tribunal Constitucional estableix finalment el criteri respecte les plusvàlues
El Tribunal Constitucional ha dictat una recent sentència amb data 11 de maig, que encara no ha sigut publicada al BOE, en la qual declara inconstitucionals i nuls determinats articles de la Llei Reguladora d’Hisendes Locals, en relació a la plusvàlua, però únicament en determinats supòsits, que són aquells en els quals s’han produït situacions en les quals no ha existit un increment de valor en la transmissió. Aquesta sentència sobre plusvàlues segueix la mateixa línia d’una altra anterior del mateix Tribunal que es referia al territori foral de Guipuzkoa, i de la qual us havíem parlat anteriorment https://mfadvocats.com/tribunal-constitucional-anul%C2%B7la-la-plusvalua-municipal-la-venta-dimmobles-amb-perdues/, si bé la importància d’aquesta nova sentència es que ja és aplicable a tot l’àmbit nacional. Tal com indica la sentència, l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys (conegut com a plusvàlua) no és, amb caràcter general, inconstitucional. Tan sols ho és en “aquells supòsits en els quals se sotmet a tributació situacions inexpresivas de capacitat econòmica, això és, aquelles que no presenten augment del valor del terreny al moment de la transmissió”. En aquest sentit, ha estat declarada inconstitucional la seva aplicació a determinats casos, que són aquells en els quals l’immoble no ha experimentat un increment de valor per la seva transmissió. Hem de tenir present que la nostra Llei d’Hisendes Locals, en el seu article 104 estableix que aquest impost grava l’increment de valor que experimentin els immobles, que es posa de manifest a conseqüència de la seva transmissió. No obstant això, a l’hora de realitzar el càlcul de l’impost, es té en compte el valor cadastral del sòl i el nombre d’anys que hàgim tingut el bé i es multiplica per un coeficient, de manera que el resultat és sempre a pagar. No obstant això, no sempre el fet d’haver estat titular d’un terreny durant un període de temps ha suposat automàticament un increment de valor del mateix. Existeixen transmissions, valgui com a exemple moltes que han tingut lloc amb motiu de la crisi dels últims anys, en les quals el valor de venda ha estat inferior al valor de compra. També en les dacions en pagament o execucions d’hipoteca, ja que el valor de transmissió de l’immoble sol baixar de forma substancial. Si bé per als casos de dació en pagament o execució hipotecària ja s’havia establert una exempció del pagament d’aquest impost en el Reial decret-Llei 8/2014, de 4 de juliol, aquesta no beneficia a tots els immobles. Segones residències, locals o oficines han hagut de pagar l’impost, encara que la transmissió s’hagi produït per no pagar la hipoteca, ja que el Reial decret empara únicament a l’habitatge habitual i no en tots els casos. Cal tenir en compte que el termini de prescripció, és a dir, el termini en el que podem reclamar la devolució del pagat per aquest impost, es en cas que la transmissió s’hagi produït en els darrers 4 anys. Si és anterior, estaria prescrit. Pel que fa a les herències i donacions, un altre dubte freqüent que s’està manifestant és la possibilitat de reclamar en aquells casos en què el pagament de la plusvàlua es degui a una herència o donació. Val a dir que, en aquests casos, cal tenir en compte les mateixes regles que si es produeix una compravenda, i hem de fixar-nos en el valor que figura en l’escriptura adquisició de l’habitatge i en el valor que se li ha donat en la de transmissió, ja que aquests valors seran el que determinin si podem a reclamar. En qualsevol cas, en la situació actual, no podem deixar d’efectuar el pagament, encara que reclamem després la seva devolució. Podem trobar-nos en l’escenari que s’estableixi un protocol de reclamació unificat per a tots els Ajuntaments per a contribuents que reuneixin els requisits que consistirà en un escrit de sol·licitud de l’import abonat, d’acord amb aquesta sentència. A MF Advocats recomanem la reclamació de la plusvàlua. Serà indispensable que un advocat estudiï si es reuneixen els requisits i realitzi la reclamació en el seu nom. Consulti’ns! A MF Advocats li gestionarem el procés des de l’inici fins al final.
El TJUE ha fallat a favor de la retroactivitat total de les clàusules sòl. Els consumidors guanyen!
Aquest cop, i trencant la dita, «La Banca no gana». Avui dia 21 de desembre de 2016, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ens ha dut una grata sorpresa i ha fallat a favor dels consumidors declarant la nul·litat de les clàusules sòl, en considerar que la devolució de les quantitats cobrades en excés s’havien de restituir amb caràcter retroactiu, és a dir, des de la signatura de la hipoteca. Us havíem parlat sobre el tema i us havíem dit que avui era el dia. https://mfadvocats.com/els-consumidors-guanyen-tjue-ha-fallat-al-seu-favor-respecte-les-clausules-sol-hipotecaries/ El TJUE en un comunicat publicat aquest mateix matí afirmava que “La jurisprudència espanyola que limita en el temps els efectes de la declaració de nul·litat de les clàusules sòl contingudes en els contractes de préstec hipotecari a Espanya és incompatible amb el Dret de la Unió”. El Tribunal europeu considera incompleta i insuficient la protecció als consumidors, que no van ser informats degudament, incomplint-se els controls d’inclusió i transparència fixats per la legislació sobre la clàusula sòl inserida en els seus préstecs amb garantia hipotecària, oferint d’aquesta forma tot tipus de garanties davant la reclamació judicial per recuperar les quantitats pagades en excés. El referit òrgan jurisdiccional defensa que les conseqüències pròpies de la declaració de abusivitat d’una clàusula es la restitució de la situació prèvia a la subscripció de la mateixa, havent per tant de retornar les quantitats abonades de més a totes les persones que haguessin subscrit préstecs hipotecaris que continguessin la polèmica clàusula. Des de MF Advocats us havíem vingut informant al respecte, i darrerament no érem gaire optimistes respecte del pronunciament del TJUE, que se separa una de les conclusions de l’Advocat General, que al més de Juliol en una sorprenent i indignant interpretació dels fets, va argumentar que de declarar-se la retroactivitat es podia posar en perill l’estabilitat bancària i per extensió del sistema financer, un argument prou buit i irreal des del punt de vista jurídic. El TJUE ha optar per fer complir literalment la llei, i així ho fonamenta dient que “La declaració judicial del caràcter abusiu d’una clàusula ha de tenir com a conseqüència el restabliment de la situació en la qual es trobaria el consumidor de no haver existit aquesta clàusula”. Això suposa en definitiva que tots els afectats que tinguin una clàusula sòl en la seva hipoteca han de reclamar judicialment perquè quedi eliminada la mateixa i poder recuperar així els diners abonats en excés des de l’inici del préstec. Els Jutjats i Tribunals del nostre país porten un temps suspenent les sentències per conèixer el pronunciament del TJUE, tal i com us havíem informat en anteriors entrades d’aquest blog. Després d’aquest pronunciament, que dóna la raó als ciutadans, no hi ha dubte algun, la nul·litat no es limita i els jutges exigiran als bancs la devolució de tot l’import abonat de més per la clàusula sòl. A MF Advocats sempre hem defensat la retroactivitat de la clàusula sòl per ser l’únic pronunciament compatible amb la legislació vigent i amb la realitat econòmica i social del moment. Ara es el moment. Posa’t en contacte amb nosaltres, som especialistes en dret bancari. Estudiarem el teu cas amb deteniment, analitzant la teva hipoteca, quant has pagat de més i quan pots recuperar sense cap mena de compromís.